La legislació de la Unió Europea preveu la desaparició dels drets de plantació de vinya a 1 de gener de 2016, prorrogable fins a 31 de desembre de 2018. Davant d’aquesta previsió el “Document de posicionament de la Comissió de Seguiment de la Reforma de la PAC”, integrada per l’administració i les entitats i organitzacions més representatives del sector agroalimentari català, declara de forma precisa que cal mantenir l’actual sistema de drets de plantació de vinya mantenint el sostre total de producció a la UE. Aquest és un posicionament compartit per la pràctica generalitat de països mediterranis de la Unió Europea i d’altres amb gran pes específic com és Alemanya, a més d’Hongria, Luxemburg, Àustria i Finlàndia. I avalat per un pronunciament favorable del Parlament Europeu segons una resolució del passat mes de juny. En la mateixa direcció un estudi de l’AREV (Assemblea de regions europees vitícoles) de febrer 2012 demostra la importància de sostenir els drets de vinyes. Tot i així el tema encara està sobre la taula i no es disposa de tots els vots que calen per derogar la legislació corresponent (Reglament (CE) 479/2008).

Els defensors de l’eliminació dels drets de vinya argumenten a favor la necessitat de trencar les rigideses que suposa el control dels drets de vinya, fomentar la productivitat i competitivitat del sector i confiar que el mercat serà capaç d’assignar més eficientment qui i on produir raïm. Els arguments semblen tan simples com poderosos, però una lletania de fets parlen en direcció contrària.

En primer lloc, si alguna cosa ens ha demostrat la crisi econòmica, és que el mercat sense cap instrument de gestió pot generar greus disfuncions. D’aquí les preocupacions creixents dels governs i organismes internacionals per posar fre, amb eines de seguiment, control i mesures, a l’extraordinària volatilitat dels preus dels aliments bàsics, volatilitat que és immediatament portadora d’inestabilitat econòmica i social.

En segon lloc, cal tenir en compte que el conreu de la vinya té unes característiques especialment singulars. La vinya és una conreu clau de la dieta mediterrània especialment adaptat a terrenys rústics, de tal manera que juga un paper destacat en les estratègies de desenvolupament rural, en la fixació de població al territori i, per tant, en el necessari equilibri territorial.

La vinya és paisatge viu i dinàmic que identifica un territori, d’aquí, entre altres arguments, l’estreta vinculació de la vinya i del vi a un territori determinat. Al comprar vi de determinat origen estem apostant pel sosteniment d’un paisatge.

En termes mediambientals el cicle productiu de la vinya, amb la màxima activitat biològica a l’estiu, complementa i dona continuïtat al efecte embornal de CO2 dels conreus d’hivern.

I aquí cal fer esment d’una iniciativa pionera, com és el Manifest del Winneris for climate Protection vinculat a la producció sostenible i la lluita contra el canvi climàtic que es va impulsar i liderar des del propi sector a Catalunya i al qual ja s’hi ha apuntat un gran nombre de productors com s’ha vist recentment a la fira Alimentària. Això  demostra que el sector vitivinícola vol ser responsable davant de la situació del canvi climàtic. Es tracta de la primera iniciativa a nivell mundial de tot un sector a favor del clima, per aportar valor afegit i promoure més la internacionalització del sector vitivinícola i això evidencia que la indústria del vi vol assumir la seva part de responsabilitat en el problema de l’escalfament global que està experimentant el nostre planeta.

El vi és sobretot cultura de plaer gastronòmic, quelcom que només troba sentit pels camins de la qualitat. Tots els matisos qualitatius d’un vi, sabor, color, olor, textura, etc són el resultat de combinar terreny, varietats, tecnologia i maneig. Copsar i gaudir de totes aquestes opcions gastronòmiques solament és possible des d’una orientació vers la diferenciació en qualitat. Al parlar de vi no podem usar el singular, cal referir-se en plural a múltiples productes identificables per la seves característiques pròpies.

La opció pel mercat sense cap instrument de gestió com a hipotètic millor assignador d’eficiència pot conduir-nos a perdre riquesa, paisatge, patrimoni cultural, opcions mediambientals i poblament rural per la via de la uniformitat i deslocalització. Les sofisticades atencions que mereix un producte únic es poden malmetre al desprotegir-lo totalment dels embats competitius d’un mercat global i amb la pèrdua del producte perdre també tots els valors que se li associen.

De la mateixa manera que un bon vi ha de reposar, la vinya requereix una mirada allunyada de les presses. Les decisions sobre la vinya i el vi han de tenir un marc temporal dilatat per a concretar-se i desenvolupar-se. No és casualitat que fos a Catalunya on es va implantar el contracte de rabassa morta. Des de segles que se sap que la vinya vol estabilitat i durada. El control d’oferta que realitzen els drets de plantació de vinya pot donar aquesta estabilitat.

Catalunya és terra de vins, és la segona Comunitat Autònoma en producció a Espanya. El destí de la seva producció és bàsicament per a vins i caves amb denominació d’origen i qualitat, tant és així que mentre es produeix prop d’un 9% dels vins espanyols, s’aporta, no obstant, un 20% dels vins de qualitat. La seva vàlua és reconeguda internacionalment tal com expressa el seu gran potencial exportador.

Però la història del vi ens ve de molt lluny. El vi i els alcohols eren des de segles el producte d’exportació de Catalunya, aquell que permetia comprar a fora allò que no es podia produir o no es podia fer d’una forma avantatjosa. L’historiador Pierre Vilar explica que ja a finals del segle XVII eren reconeguts a Europa els aiguardents provinents dels alambins de Catalunya, fins al punt que més tard relaciona aquest comerç amb la futura industrialització de Catalunya.

Avui la vinya segueix sent un conreu essencial per Catalunya i una realitat imprescindible de la nostra cultura i del nostre paisatge. Des d’una norma europea precipitada i elaborada quan encara no érem prou conscients de les dificultats que poden esdevenir darrera d’uns mercats alimentaris desregulats no es pot posar en perill aquest patrimoni. Un patrimoni que no és només de Catalunya sinó del nostre entorn mediterrani i de la ma de la dieta mediterrània, patrimoni de tota la humanitat.