El debat es dividia entre aquells que creuen que la Garnatxa d’Empordà ha de convertir-se en el vi insígnia de la DO Empordà, i els que creuen que millor que no. Els detractors argumentaven que la Garnatxa d’Empordà és un vi del que no es venen gaires ampolles i que, per tant, vincular-se a un vi de baix consum i que a més no està de moda, perjudicaria les vendes. També afegien que en cas de posar-se de moda, no s’elaboren tantes ampolles com per cobrir la possible demanda, i que tampoc és un vi econòmic com per destinar-lo a la promoció.
Per altra banda, els defensors de la Garnatxa d’Empordà com a vi bandera de la DO Empordà, opinaven que l’escassetat d’ampolles i l’elevat cost d’aquestes són dues característiques ideals per suscitar-ne el desig i crear una sensació d’exclusivitat. No és fàcil tenir un vi únic, fet amb una varietat de raïm que només es troba a l’Empordà, al Montsant i al Rosselló, anomenada lledoner roig, garnatxa roja o grenache gris, respectivament. Ara mateix és un bon moment per situar l’Empordà en el mapa vinícola mundial, i quina millor manera que aprofitant anys i anys de criança oxidativa d’un vi tan especial, que representa l’essència i la maduresa de 46 petits cellers ordenats en una ruta entre el mar i la muntanya?
En cas d’escollir com a vi insígnia el vi negre, que representa el 60% del vi elaborat dins la denominació, caldria pedalar molt de temps i invertir molts diners per posicionar la DO Empordà, ja que aquesta entraria a competir amb regions amb una història vinícola continuada, que acumula segles d’experiència en l’elaboració i el marketing del vi negre. Però si l’Empordà triés la Garnatxa d’Empordà com a vi bandera no competiria directament amb ningú ja que cap altre regió del món elabora vins dolços naturals de garnatxa roja i garnatxa blanca amb el sistema de solera.
Un cop el públic internacional situés l’Empordà en el mapa vinícola augmentarien les ventes de tot tipus de vi i els enoturistes encuriosits per veure les famoses bótes de solera de la Garnatxa d’Empordà. És d’esperar que una regió vinícola mediterrània, terra de dolços, elabori vins negres de gran qualitat. El vi insígnia no ha de ser necessàriament el més venut. Per exemple, els Eiswein de la regió alemana del Rhin, són vins de baix consum i de preu elevat. Passa el mateix amb els Pedro Ximénez, que no es consumeixen diàriament però representen un territori, un clima i una filosofia.
La Garnatxa d’Empordà és calidesa, és paciència, és gastronomia, és l’essència de les vinyes empordaneses. Després del debat de la jornada, el reconegut sommelier Josep Roca va oferir un tast de vins dolços empordanesos encapçalat pel repte de contagiar als joves l’hàbit del vi dolç. Un tast d’excepció on es començà pels frescos i aromàtics moscatells, es continuà per les ambres i confitades garnatxes fetes en solera, pels dolços reposats a sol i serena, pels vins de panses i s’acabà amb una garnatxa d’una solera de 1945, totalment inaccessible i extraordinària del celler Martí i Fabra, una mostra de potencial, una vi rialler que mira cap el futur.
L’Empordà serà provablement una de les regions vinícoles més visitades del món. Com podem aconseguir que els enoturistes que trepitgin aquestes terres s’enduguin una idea clara sobre el vi que amaga la Costa Brava? Quin vi regalaran als seus amics per acompanyar els seus relats de viatge? En un futur proper, quin creieu que serà el vi bandera de l’Empordà?
